El cop d'en Castells

Que les properes elecciones catalanes són molt importants és un fet objectiu, per sí mateixes i pel poble català i com a sondéig de l'estat de la qüestió davant les estratègies a fixar pels partits fins les generals que, segons els resultats a Catalunya, seran més properes o llunyanes.

Davant d'això, el que el curs parlamentari hagi conclós amb les declaracions del conseller d'Economia, Antoni Castells, candidat nº 2 de la llista del PSC, declarant-se independent del PSC per la seva sumisió al PSOE i les polítiques liberals i ultracons del FMI que els "socialistes" apliquen a tota Europa amb la mateixa alegria que el PP, és quelcom de molt seriós.

En primer lloc perque la professionalitat del conseller, des d'abans d'ocupar el càrrec, és reconeguda com a pragmàtica i progresista, malgrat la llosa que el PSOE i el PP mantenen sobre les finances catalanes. Com hauria dit el sir Winston del puro i la lliga o txarretera: "Ningú, amb aquests minsos calés, hauria pogut fer gaire més".

Si fem una mirada als candidats i caps de lista per a presidents de la Generalitat: Montilla, Mas, Puigcercós i Herrera (el PP té tantes posibilitats com jo, que no jugo a res amb cuartos, que em toqui la loteria), amb l'actual enfrontament amb el moviment nacional espanyol, la crisi econòmica i la vindicació de l'autodeterminació creixent -i no sols a Catalunya i Euskal Herria-, sincerament he de dir que cap ni un de ells, malgrat poguin haver afinitats o simpaties, dòna l'imatge que ha de tenir aquesta fonamental peça de Catalunya i representant davant el món i l'història del poble català. I sols els dos primers, gràcies a la tupinada electoral organitzada, tenen realment posibilitats de sortir escollits.

I això a ningú se li escapa.

I és també evident que Montilla no ha fet el pes, ni tan sols dins del seu partit, on els qui el van recolçar -com la parella Fogué-de Madre, Bartomeu Muñoz, etc. entre otras joyas- són en mig de la tempesta de corrupció que es va destapar des de Madrid precisament, mentre les manifestes conductes despòtiques i corruptes es tapaven abans i s'intenten ara minimitzar i diluir entre gestions generalitzadament corruptes. Quan, de fet, afecten als dos partits principals i les seves sucursals bancàries: PSOE, PP, CiU, PNB, UPN, CC, UM…

I són aquestes sucursals las que van organizar el blanquejament de diner negre del 2000 i el euro -congelació salarial inclosa- i, amb la lliberalització del sol de l'Aznar, van donar impuls a una bombolla immobiliària que es va iniciar a Barcelona amb uns jocs olímpics organitzats pel cap del moviment, Samaranch, a la Caixa+Caixa de Barcelona, i el seu deixeble avançat, Narcís Serra, amb Caixa Catalunya. La de Girona, en mans d'Arcadi Calzada, que és com dir Cas Palau, Cas Millet, Caspa Pujol i CiU i, llògicament, amb un forat que els diners públics estan cobrint amb el que ens roben als de sempre… per raons d'estat, del seu estat, clar. I arreu igual fins arribar on som.

Un forat que, no oblidem, es ple de pisos embargats a gent desnonada i que encara ha de pagar uns crèdits d'usura i fraudulents, basats en tasacions realitzades pels propis bancs amb preus que dupliquen -encara- el seu valor real de mercat. I que els bancs i caixes valoren per sobra del seu valor real, fins que el test europeu ha començat -tot i la sobrevaloració persistent- ha aixecar les faldilles de les caixes i ses catifes plenes de saburra.

I parlar de CiU és, ara com ara, parlar de corrupció, nepotisme, incompetència i ferum pronunciades. Més enllà de que el propi candidat tingui un papà implicat en frau fiscal a la grossa, a les llistes de Liechtenstein junt amb l'elit de xoriços europeus, perfecte exemple de nacionalisme ben entès. O que la Unió Democràtica d'en llepaconfesionaris Duran tingui més casos als jutjats que ell i en Camps trajos a l'armari. I amb Prenafeta, Alavedra i tots els altres consellers d'economia empastifats, la vella guàrdia a la trena i morts repartits pel planeta, com a les bones novel.les de padrins i fadrines sicilianes de Sarrià.

Per tot això l'òrdago d'en Castells té un abast insospitat fins avui. Quan el PSC -i encara ERC vista la postura anticatalana del PSOE- renegaven del tripartit, defensat per ICV-EUiA com a única posibilitat d'assolir un mínim govern d'esquerres i catalanista malgrat les evidents desavenències, ara l'agost s'aventura desesperadament calent pel PSC.

Imaginem que Castells lidera una llista d'unitat nacional i d'esquerres, amb ERC, ICV-EUiA i tots els socialistes que estan farts de PSOE, Bonos, corrupció i Feria del Rocío-Radio Taxi subvencionada per tal de nedar i guardar la roba i seguir jugant sempre a dos jocs i dos baralles amb Catalunya, al Teto (teto, no tute) en Zapa i a la butifarra en Montilla i la Madre.

Si en Laporta i lacais López Tena i Uriel Beltran li treuen alguns vots nacionalistes de dretes a CiU, que poca cosa més poden fer perque dubto que els nacionalistes espanyols de PP i els Ciutadans de Fuerza Nueva votin al loro i els oportunistes, afegit al natural fàstic a la corrupció i la financiació il.legal i immoral de CiU destapades, d'alguns dels seus votants amb escrupols -que no són gaires-, li resten adhesions i es traspassen -en alguns casos- a una ERC que ha demostrat molta més solidesa i coherència política en defensa de Catalunya, el tripartit podria ser altre cop PSC-ERC-ICV-EUiA, però encara més d'esquerres i més catalanista, s'entengui com a independentista o com vindicant de la República i del federalisme.

Si els politics, començant pel PSC que té els asos a la mà per la manida llei electoral, no prenen mesures intel.ligents i amb trascendència, més enllà de visions partidistes, interesades i mesquines, la propera tardor Catalunya pot sentir-se realment abandonada, però aquesta vegada per la seva propia classe política després de haver-ho estat per la "societat civil" pujolista i nacionalista de butxaca.

Caldrà estar amatent doncs ens ho juguem tot.