El Colomí Missatger

Opinió política, mitologia i història de les religions

Krugman, Financial Times... : La credibilitat dels idiotes!

Espanya rep el reconeixement de les agències de qualificació creditícia: L'anglesa Moody's es suma a la francesa Fitch i rebutja les similituds amb Grècia i Portugal, la qual cosa deixa en evidència a l'americana Standard & Poor's, que va iniciar, amb la prensa econòmica de la City, l'atac especulatiu contra els eurosocialistes, desprès de que haguès falsejat continuadament les dades de Grècia davant l'UE el també  jueu-americà  banc Goldman Sachs.


El Financial Times londinenc, que fa una setmana vaticinava poc més que la fallida dels comptes espanyols, ara reconeix -com varem afirmar alguns des d'el principi- que l'economia anglesa està força pitjor que l'espanyola i que els plans del govern -que fa set dies eren "un simulacre"- ara són "un pla seriós".


L'altre profeta de l'apocalipsi, l'embadurnat amb un premi Nobel Paul Krugman, insisteix en apuntar amb la llenga bífida Espanya -per això cobra-  en comptes de mirar cap a Wall Street i la Torre de Londres, on el soroll de xatarra creix desaforadament.


Japó, que s'ha mantingut amb els tipus d'interés al 0'1% i ha posat grans quantitats de diners per moure el consum, ha aconseguit mantenir artificialment un any més la suau caiguda crónica de la seva economia, però amb les perspectives de que l'any proper -si no hi ha un canvi profund de l'hisenda i els impostos recaptats- la caiguda serà notable.


I amb l'agravant de que els seus dirigents estan adquirint deute americà per compensar les vendes xineses iniciades al desembre, quan les vendes americanes d'armes a Taiwan (Formosa) -provincia xinesa per Beijing- van trencar la tensa corda entre ambdós països.


Fora molt il.lustratiu saber en quina mesura Xina està comprant ara el deute espanyol -que s'ha venut en un moment al 4'81%, 0'82 punts per sobre de l'alemany- i el grec, i caldrà ser amatent amb la lluita monetària que s'adivina.


Per una banda, sobre els més de 730.000 milios de $ que encara té Xina en deute americà, desprès de vendre uns 40.000M$ que en bona part ha comprat Japó, i si vendrà més sense que es produexi -o amb l'intenció de produir- una forta i repentina caiguda del dòlar. Si això li faria perdre rèdits, també col.locaria EUA, el Regne Unit i els inversors europeos en una situació esgarrifosa, donat que el pati està ja com està.
Un altre Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz, clama a qui l'escolta que això que diu en Krugman no té ni cap ni peus. I ja fa deu dies que deia també (a France24) que l'economia espanyola, la portuguesa o la grega, com la de qualsevol Estat de dins del euro, era imposible que fes fallida, per la fortalesa del conjunt de la seva economia.


I posa el èmfasi sobre EUA i els problemes d'Obama: "Ho té dur l'Obama, que está entre Wall Street i Main Street (veure nota). Poc s'ha fet per ajudar als propietaris de cases que ho han perdut tot per culpa dels bancs. 3 milions d'americans han perdut casa i estalvis perque els bancs han prestat sobre preus inflats artificialment (exactament com a l'Espanya aznarista i CiU). Als obrers, per rebre un ajut, s'els obliga a formar-se i acceptar treballs per sota la seva qualificació profesional i amb salaris insuficients, mentre que els bancs han rebut milions sense condicions i ho han invertit en repartir-se bonus, segueixen especulant, fan el que volen sense control i sense prestar crèdits, amb l'economia igual que abans. Obama ha fet quelcom, però és insuficient".
Fora divertit -més que veure en Rajoy demanant als socialistes que el votin a ell, o aclarant que, si ell hagués guanyat les eleccions, el cap de govern no seria en Zapatero! Que deu ni do!- veure en un debat Amartya Sen (1998), Joseph E. Stiglitz (2001) i  Muhammad Yunus (2006) d'una banda i en Paul Krugman (2008) i en Ben Bernanke (president de la FED o reserva federal), el seu antecesor Alan Greenspan i en Rato de l'altre, que podria posar les begudes -trinanaranja, trinalimón, trinatoeldia, trinamadriz-, amb l'aportació colorista i impagable del xaqueta de papagai barcelonista, per decorar si més no, que, com han triunfat tant els seus vaticinis neocons, sembla que li han donat vacances indefinides a ianquiland i no ens el treiem -ni en Laporta- de sobre.


I en hora prime -que no subprime com l'àgora!-. Perque ens il.lustrin, ens il.luminin o es fonguin els plombs, que tot és posible, segons les análisis dels grans gurus que mai les veuen venir fins que ja han pasat, com l'il.luminat del vaticà i la seva cort de sants pederastes, bisbes corruptes i mafiosos guarnits de dragqueen, sempre donant exemple!


El més curiós és que, des d'el Pais fins a TelAviv3, sols treuen i escolten el cor dels babaus, que la caguen i no tenen memòria, com els fatxendes dels matins d'en cunipila i la rajola grossa i amb cara de granit -amb una o dues excepcions- que semblen els vells del casal fent la partida i del.lirant plens d'antidepressius!


És que els altres -els qui saben de qué parlen- són més cars de portar o és que la senyora que mana i toca l'harmònica, rep també les directrius de la sinagoga del carrer Avenir?
Hi ha misteris, Sanxo, indissolubles per l'intel.ligència, que només la butxaca capissa!


Nota: Main Street és la metonímia d'un nom genèric de carrer (i amb freqüència el nom oficial) del carrer principal comercial d'un poble, poblet o ciutat petita en moltes parts del món. Pel general, un punt focal per a botigues i minoristes al districte central de negocis, i és el més utilitzat en referència a la venda al detall i la socialització.

Etiquetes de comentaris:



Archivo