Independència per decidir, per ser, per respirar!

Davant la pregunta: I ara què? La resposta gallega prèvia és: A quin país? I la pregunta perfecta: En què espaitemps?

Sense aquesta prèvia circumstància -Espanya-, per un estat democràtic normalet la resposta és elemental i gruyere: Un referèndum per als pobles, ciutats i nacions i una assemblea per llogarets o blocs de veïns.

Així es va "dissoldre" l'URSS, ja que en la seva constitució democràtica es reconeixia el dret a l'autodeterminació dels seus pobles i repúbliques. La Duma va votar i es va dissoldre l'URSS. Les Dumas van votar i es van unir a la CEI i així va canviar un sistema cap al que ara hi ha, sense més demora i violència que un dia de votació i una nit a l'òpera.

Però aquest és un altre corral.

Aquí el TC acaba de sentenciar que la sobirania per a res resideix en el poble. Ni tan sols el cribrat per una llei electoral a la qual només eufemísticament es pot titllar d'injusta doncs, com premeditada i imposada que va ser, amb la intencionalitat manifesta i declarada públicament d'impedir al Partit Comunista guanyar les eleccions, només se la pot titllar de fraudulenta , antidemocràtica, tramposa i caciquil.

I arribats a aquest concret espai -l'edat mitjana històrica i cultural, antropològicament parlant, com viuen els maorís i els papús al neolític-, el problema és ja rotund. Doncs amb les monarquies absolutistes i les teocràcies, les plutocràcies i les tiranies mai -en 5.000 anys d'història documentada- han valgut per a res arguments, raons, veritats o evidències.

Quan la raó ve dirigida per la gràcia d'un déu, és absurd el diàleg, la tesi, l'antítesi, la síntesi, la raó sencera, ni la pura ni l'altra, ni tan sols un intent platònic o peripatètic. La força no atén a raons, no les entén, no li interessen. El seu interès -en tots els espaitemps- és sempre el mateix: Créixer, com un càncer, sense control, multiplicant-se a costa de tota la resta, sense importar el que sigui. Sense aturar-se a mirar enrere tan sols. Sense estadístiques. Indiferents. Autistes, delirants endògens, egocentristes.

Doncs ja va dir Kant -en la Crítica de la raó Pura crec recordar- que el major pecat contra la humanitat no és l'odi, sinó la indiferència.

I som intranscendents per a ells. Peces d'un joc de rol predeterminat, amb unes regles tramposes on uns tenen patent de cors per a tot i mitjans infinits mentre altres just l'esforç dedicat en breus espaitemps, robats a la destinació prefixada.

Com a poble vull i voto per sortir, definitivament, d'aquest espaitemps absurd i anacrònic, i avançar cap a una altra consciència, cronològica i històricament coherent amb una societat de coneixement, educada i científica, sense prejudicis ni privilegis, justa i democràtica. Una societat on les matemàtiques i els laboratoris tinguin prioritat davant els altars i els seus bruixots.

I allà vaig. Sol o amb qui s'apunti. A la fila hi ha més d'un milió, o un milió i mig, sembla. Sol no estaré.



Ante la pregunta: ¿Y ahora qué? La respuesta gallega previa es: ¿En qué país? Y la pregunta perfecta: ¿En qué espaciotiempo'

Sin esa previa circunstancia -España- para un estado democrático normalito la respuesta es elemental y gruyere: Un referendum para los pueblos, ciudades y naciones y una asamblea para aldeas o bloques de vecinos.

Así se "disolvió" la URSS, pues en su constitución democrática se reconocía el derecho a la autodeterminación de sus pueblos y repúblicas. La Duma votó y se disolvió la URSS. Las dumas votaron y se unieron en la CEI y así cambió un sistema hacia lo que ahora hay, sin más demora y violencia que un día de votación y una noche en la ópera.

Pero éste es otro corral.

Aquí el TC acaba de sentenciar que la soberanía para nada reside en el pueblo. Ni tan siquiera el cribado por una ley electoral a la que sólo eufemísticamente se puede llamar injusta pues, como premeditada e impuesta que fué, con la intencionalidad manifiesta y declarada públicamente de impedir al Partido Comunista ganar las elecciones, sólo se la puede tachar de fraudulenta, antidemocrática, tramposa y caciquil.

Y llegados a tal concreto espaciotiempo, la edad media histórica y cultural, antropológicamente hablando -como viven los maorís y los papúes en el neolítico-, el problema es ya rotundo. Pues con las monarquías absolutistas y las teocracias, las plutocracias y las tiranías nunca -en 5.000 años de historia documentada- han valido para nada argumentos, razones, verdades o evidencias.

Cuando la razón viene dirigida por la gracia de dios, es absurdo el diálogo, la tesis, la antítesis, la síntesis, la razón entera, ni la pura ni la otra, ni siquiera un intento platónico o peripatético. La fuerza no atiende a razones, no las entiende, no le interesan. Su interés -en todos los espaciotiempos- es siempre el mismo: Crecer, como un cáncer, sin control, multiplicándose a costa de todo lo demás, sin importarle lo que sea. Sin pararse a mirar atrás siquiera. Sin estadísticas. Indiferentes. Autistas, delirantes endógenos, egocentristas.

Pues ya dijo Kant -en la Crítica de la razón Pura creo recordar- que el mayor pecado contra la humanidad no es el odio, sino la indiferencia.

Y somos intrascendentes para ellos. Piezas de un juego de rol predeterminado, con unas reglas tramposas donde unos tienen patente de corso para todo y medios infinitos mientras otros justo el esfuerzo dedicado en breves espaciotiempos, robados al destino prefijado.

Como pueblo quiero y voto por salir, definitivamente, de este espaciotiempo absurdo y anacrónico, y avanzar hacia otra conciencia, cronológica e históricamente coherente con una sociedad de conocimiento, educada y científica, sin prejuicios ni privilegios, justa y democrática. Una sociedad donde las matemáticas y los laboratorios tengan prioridad ante los altares y sus hechiceros.

Y allá voy. Sólo o con quien se apunte. En la fila hay más de un millón, o un millón y medio. Solo no estaré.