Els Germans Maristes, del Champagnat, de Badalona i el germà Gaudencio


Jo vaig anar als HH.MM. (Germans Maristes), a l'escola Champagnat de Badalona, a fer el batxillerat, des d'aquells 10 a 15 anys (1964-69!) que mantenen encara un aura sinistre i fosca sobre la meva infància i adolescència. Cinc anys de maristes donen per moltes històries poc edificants, en aquells anys de "letra con sangre entra", però els fets que m'ocupen són uns de molts concrets.

Quan ja feia tercer (13 anys) hi havia un animal, gros i de cognom ja oblidat, que em deia -en un molt agut joc de paraules amb un dels meus cognoms- "goma", i jo li responia -cada puto dia al pati-: "Foca". L'imbècil rebufava i em perseguia però, com jo era prim, el deixava tirat com un biscùter i m'en anava a la meva, entre els 500 galifardeus a bulto que es bellugaven pel pati o pels passadissos.

Un d'aquells dies va correr una notícia poc habitual entre els companys: "El germà Gaudencio li havia fotut mà al Manotes!". En Manotes venia de pagès del Maresme i havia heredat unes bones mans, que el feien perillosisim pels porters de balonmà, i unes orelles a joc. Pel demès... un bon tio.

La cosa va quedà apagada per les tribulacions cotidianes, més o menys.

Jo tenia, fora de cole, un company amb que practicavem -ell al gimnàs i jo amb ell d'sparring- "arts marcials", i tenia un bon llibre de judo que és el millor sistema defensiu que mai s'ha inventat, especialment útil als lleugers, febles i/o que prefereixen aturar-les que donar-les. També útil pels mantes.


El cas és que em vaig està estudiant les claus pensades pels casos d'atac, ja fos pel davant o pel darrera, i practicant amb en Cesc vaig acabar memoritzant-les. Mai estarè prou content d'aquella decisió.

Quan ja quasi ningú s'en recordava d'en Manotes (ni s'em va acudir preguntar-li res doncs no teniem prou confiança i el tema era molt incòmode) la Foca atacà de nou i, per variar, m'en vaig escapolir pels passadissos i, una vegada despegat del mamífer marí, anava cap a les escales de l'altre costat quan algú -el germà Gaudencio- em va agafar pel darrera, abraçant-me amb les mans al davant i fent el gest de baixar-les mentre deia molt cordial "ya te tengo".

I va sortir el gos de Pavlov, es a dir, m'en vaig enrecordar de la cata de iudo: Primer (quan t'abracen pel darrera i no vols) omplir-te d'aire i deixar-lo anar al temps que et deixes caure vertical, amb el que "l'enemic", tomba una mica cap al davant, moment que s'aprofita per donar amb el tacó a la cama (amb tota la mala guitza) i amb el cotze al fetge, o allà on encertis, del que, a la força, s'ha hagut de sentir maltractat. I després, com amb la foca -i no gaire més tard amb els grisos-, volar com un llampec.

Encara recordo al "germà" Gaudencio agafant-se el fetge amb la cama encongida al mig del passadís, com un flamenc negre (portava sotana, com tots llavors, una bragueta interminable!), i mirant-me amb cara de babau i la boca oberta, vint metres més enllà, abans de baixar els graons de cinc en cinc fins al pati.

No va passar res. Jo no li vaig dir a ningú, apart d'en Cesc. En Gaudencio sembla que tampoc.

Passats els anys vaig coneixer un mestre dels meus fills que també havia anat a escola de frares, un altre, i ell no sabia judo, tampoc. Van abusar d'ell i, quan li va dir als seus pares, el van apallissar per parlar així dels capellans!

M'en recordo d'aquest bon amic i bona persona i de tots aquells Manotes que ara llegeixen, escolten i callen. I m'imagino dolorosament el que hauran de sentir i pensar veient aquests que parlen de casos aïllats, quan estem parlant i parlem de milers denunciats i de centenars de milers que encara passen i que mai seran sabuts, doncs per molta gent, moltíssima gent, l'esglèsia és un poder massa gran com per enfrontar-se: Tard o d'hora Roma podria tornar a regnar, i llavors segarà altre cop, impunement, quans milions siguin necesaris perque els seus privilegis i la seva estúpida i inventada doctrina dominin el món, per la força del crim que calgui. Per això Roma -i sa barbàrie- són eternes.

No saben que existeix el judo!

Aquest altre "tocayo", és a dir, homònim, ho veu tal que així, que se sembla molt a com jo ho recordo... I vosté?:

Carlos de Urabá 2010, Investigador de Colombia.

Ayer mientras veía a mi hijo hacer sus tareas escolares me entró un ataque de nostalgia. De inmediato recordé cuando a su misma edad cursaba la primaria en el colegio de curas en Bogotá. ¡Qué tiempos aquellos! Me tuve que concentrar al máximo para refrescar mi memoria pues un oscuro nubarrón dejaba mi mente en blanco. Entonces, saqué el álbum de fotos que guardaba en el armario y al instante todo se esclareció. Allí estaba yo con mi uniforme de colegial haciendo parte del rédil, un numerito más, una mascota de los curitas y profesores.

Mis padres querían lo mejor para mí y por eso me matricularon en El Colegio Calasanz, una institución de prestigio que se regía por los valores tradicionales del cristianismo. Las escuelas Pías o piadosas administrada por sacerdotes españoles que se instalaron en Colombia a partir del año 1947. El gobierno nacional les abrió las puertas pues deseaban promover la educación privada y elitista. Los curas y monjitas monopolizaron el campo de la enseñanza, se instituyó una verdadera teocracia y éstos se convirtieron en nuestros preceptores aplicando una pedagogía basada en el terror y la represión. ¡El pecado, hijos el pecado! ¡El infierno, hijos el infierno!

Siempre el castigo, peligro el cuerpo es malo y sucio, pero también es muy apetecible, ¿no? Se les suponía seres elegidos por Dios para completar su obra sobre la faz de la tierra. Los padres de familia, por lo general católicos y apostólicos,encantados nos entregaron bajo su tutela para que nos hicieran «ciudadanos de bien»

La educación no era más que una vil manipulación donde los estudiantes debían acatar a rajatabla las órdenes de los superiores. Nos domaron a punta de biblias y rosarios, todos cortados con la misma tijera, Nuestra semilla tenía que caer en tierra fértil y ellos encarnaban a los ángeles guardianes que desbrozaban la cizaña. Siempre el mismo cuento, el bien y el mal, la clásica dicotomía esquizoide. La mentira institucionalizada. Nos hicieron creer que ellos poseían la llave de la salvación pues por algo perdonaban los pecados. A Dios gracias teníamos asegurado un pasaporte directo al cielo.

Inmersos en un sistema maquiavélico que ensalzaba a los alumnos más brillantes y humillaba a los mediocres. Debíamos aspirar a ser los número uno, es decir, la perfección ¿nazi? los mejores ejemplares, los más inteligentes, los más mansos y sumisos. Educar y domesticar, por supuesto.

Todas las mañanas nos formaban en el patio del colegio y al son del himno nacional marchabamos acompasados saludando la bandera colombiana. Tanta marcialidad hacia parte de un credo fascistoide en el que se nos inculcaba la ideología de Cristo Rey: la disciplina, el honor, la lealtad y ¡ah!, sobre todo, la hipocresía, la materia preferida de los maestros. ¡Qué cobardes! manipular a niños, a criaturas inocentes que no pueden discernir ni defenderse. El curita y el profesor se aprovechaban de su autoridad y con una regla en la mano dictaban cátedra -a ver quien se mueve, a ver quien suspira- Impunemente estos tiranos imponían sus leyes, los castigos, las reprimendas,los diez mandamientos, abusos, los manoseos y chantajes. De todo hay en la viña del señor.

Cual muñequitos de trapo nos sentaban en los pupitres y repetíamos como cacatúas el catecismo, la lección de geografía e historia o de matemáticas, años y años enjaulados en esos claustros mortecinos donde los brillantes pedagogos juraban que íbamos a conquistar el cénit de la sabiduría. Prohibido llevar la contraria, criticar al profesor, menos, al rector, pecado mortal -debéis respetar la jerarquía- Copiar y copiar, memorizar y memorizar las lecciones: uno más uno dos, dos por dos son cuatro, arrodillados frente a los angelitos, vírgenes y diosecillos. A los mejores simios se les premiaba con doble ración de cacahuetes. Al final del año el padre rector entregaba los diplomas y les ponía medallitas a los alumnos más preclaros. ¡Qué maravilla! el experimento con las ratitas y cobayas había culminado con éxito, por fin alcanzábamos la madurez, unos adultos estúpidos disfrazados con esos ridículos trajes de paño prestos a engrosar las filas de la sociedad de consumo.

Hace poco me enteré que uno de mis compañeros de clase fue el narcogeneral Oscar Naranjo, director de la Policía Nacional Me entran náuseas, como pude compartir mis estudios con ese monstruo, un verdadero genio en el arte de la guerra, el exterminio y la tortura. Una lumbrera que sacaba las mejores notas. Y a fe que llegó a la más alta cima del poder. Definitivamente nos gobiernan los mejores estudiantes y así está el mundo cada día más podrido y decadente.

Cuando en semana santa se realizaban los retiros espirituales en alguna finca de la sabana de Bogotá los curitas ensotanados se frotaban las manos. Era la hora de poner en práctica las lecciones de anatomía. Justo al sonar las campanadas de las doce de la noche el padre Gregorio o el padre Fermín llegaban a hacer la ronda por los dormitorios. Que extraños gemidos se escuchaban tras las cortinas. ¿Serán almas en pena? Y nosotros nos metiamos debajo de las cobijas por si las moscas. De repente una manita temblorosa intentaba destaparnos y oh, aparecían los fantasmas jadeantes rebuscando entre las sabanas el más preciado tesoro. Sólo era un juego, tranquilos, se disculpaban los lobos en celo.

El golpe más fuerte estaba aún por llegar. Tuvieron que pasar muchos años hasta que un día por casualidad en la biblioteca del instituto Cervantes cayó entre mis manos una revista en la que se contaba la historia de un tal Marcial Maciel, el cura fundador de los Legionarios de Cristo. Durante décadas él y sus lugartenientes sometieron a cientos de niños y jóvenes a las más abominables depravaciones sexuales, concretamente en el seminario Ontaneda en Cantabria. Juan Pablo II, que estaba informado sobre sus fechorías, lo protegió, lo defendió, parece que se lo tomó como una travesura de un viejo verde. En ese entonces a la cabeza de la Congregación para la Doctrina de la Fe se encontraba Joseph Ratzinger, el actual Papa Benedicto XVI.

En ese artículo se afirmaba que el primer escándalo de abusos a menores se llevó a cabo en una de las escuelas del aragonés San José de Calasanz, fundador en 1612 de la orden de los Clérigos Regulares Pobres, mejor conocidos como los Escolapios. Calasanz ocultó la violación y el abuso sexual de niños en sus escuelas e incluso pagó para que no se hicieran públicos. Uno de los pedófilos, el padre Estefano Cherubini, tuvo tal éxito que se convirtió en el superior de la orden, defenestrando a su propio fundador. Las Escuelas Pías fueron clausuradas por mandato del Papa Inocencio X. Calasanz murió en Roma a los 91 años apartado de sus funciones y caído en desgracia. Ocho años más tarde el papa Alejandro VII lo rehabilitó y dio el visto bueno para que la orden siguiera haciendo de las suyas. Calasanz fue elevado alos altares en 1767 por el Papa Clemente XIII. ¡Qué cinismo! hoy se le considera el ¡patrono de los estudiantes! ¡Vaya descubrimiento! Me entró tal cabreo que por poco parto la mesa de la biblioteca de un palmotazo. San José de Calasanz, un ser tan puro al que me enseñaron a amar y respetar. No lo puedo creer. Esto es demasiado. Se me retorcieron las entrañas de asco. Y mira por donde defensor de los pedófilos y quién sabe si también se habrá hartado de carne tierna.

Claro los muy zorros se callaban todo, lo ocultaban todo en el nombre de Dios ¡qué no lo sepa nadie! shhh, shhh ¡qué vergüenza!, la reputación,silencio, tápenlo, tápenlo, secreto de confesión «delicta graviora» es el clásico método utilizado por del Vaticano, el mismo que aplicó Juan Pablo II y Ratzinger. Si se descubrían algunas “irregularidades” o “actos impúdicos” los culpables se transladaban a otra parroquia o diócesis o a tierra de misión, pues eran considerados enfermos con derecho a rehabilitarse y no delincuentes Tan sólo debían purgar su castigo dedicados a la vida contemplativa. De nada valían tantos golpes de pecho ya que al cabo de un tiempo continuaban sus tropelías pues “palo que nace doblao jamás su tronco endereza”

Tantas violaciones, tantos abusos sexuales que se hubieran podido prevenir, pero no, por favor, que no se sepa, que dirán, se nos acaba el negocio, tapen,tapen. La iglesia de Cristo es inmaculada. Sus pastores gozan de inmunidad y que Dios los juzgue en el cielo porque la justicia terrenal no les atañe. El Papa, sus Obispos y Cardenales son cómplices de estos abusos por omisión, por hacerse los de la vista gorda y también porque a lo mejor hasta han metido mano, vaya uno a saberlo. Los crímenes de pedofilia cometidos por curitas y prelados en EEUU, Irlanda, Austria, Alemania, España, Colombia, Chile, Brasil, México y en medio mundo han causado un gran revuelo entre la opinión pública y les va a quedar muy difícil escamotearse. Esto apenas comienza pues las denuncias se multiplican, las confesiones, que por vergüenza un día callaron las víctimas, hoy prometen depararnos grandes, grandísimas sorpresas.

Nos enseñaron que San José de Calasanz era nuestro padre o quizás más, nos enseñaron que teníamos que venerarlo con amor, que su legado era un gran tesoro para la humanidad, el apóstol de los niños pobres alabado sea, bendito sea por siempre señor. Lo veíamos allí todas las mañanas en una pintura que presidía el salón de clase, un ser celestial que velaba por la educación de los niños. Pero tan sólo se trataba de un sucio encubridor de una manada de diabólicos pederastas.

Jamás tuvimos la menor sospecha, nadie se dignó contarnos la verdad. Talvez si lo hubieran hecho las cosas serían distintas. Pero nuestros queridos profesores y los curitas guardaron silencio encubriendo el delito, y esos delitos moralmente no prescriben y los culpables tendrán que pagarlo ante la justicia. Que se les juzgue y les caiga todo el peso de la ley pues todas esas vilolaciones, estrupros, manoseos, felaciones, actos de sodomía, besos negros y quien sabe que otras prácticas macabras no pueden quedar impunes.

El Vaticano contrataca y se hacen las víctimas seguramente los infantes fueron los que provocaron a los pederastas. Ellos siguen empeñados en que todo es un montaje, en que todos esos miles y miles de niños complotan contra la Santa Madre Iglesia . «-¡Por Dios! sólo son habladurías y falsedades, todo esto hace parte de una conspiración judeo-masónica», «un anticlericalismo radical y demencial se está difundiendo por Europa de forma rastrera» Ya no saben que decir, están contra las cuerdas, la bestia se siente acorralada y ha quedado con el culo al aire. Hasta el mismísimo Papa de Roma Joseph Ratzinger tiene la soga al cuello.

Según San José de Calasanz «desde los más tiernos años, el niño debe ser imbuido en la piedad y las letras, y sin duda puede esperarse con fundamento un feliz transcurso de su vida. Lo importante es que sea escuchado con amor »Y mira con que amor lo hacían los muy canallas. En los evangelios reza «¡ay de aquel que escandalizara a un niño! Mas le valiera haberse colgado una piedra de molino al cuello y arrojarse al mar”. Pensábamos que ellos nos iban formar espiritualmente pero en realidad deseaban crucificar nuestros cuerpos en el altar de las depravaciones.
http://boltxe.info/?p=7521

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo vaig estar 8 anys als Maristes Champagnat de Badalona del 1962 al 1970 i puc corroborar el que es diu en aquest article. Per sort no ho vaig patir en persona, però un company i amic del mateix curs sí que va patir els abusos de l'hermano Gaudencio. Fastigós. Quin mal li va fer a la congregació. Recordo però que hi havia hermanos excelents en tot, com per exemple l'hermano Balbino. Molt humà y didactic, amb molta paciència amb el nens que en aquest edat som molt inquiets. Apart estaven els alguns professors laics que van marcar la meva infantesa per la brutalitat dels seus mètodes, quina béstia un tal Fausto. No se com seria ara si hagués patit els abusos del Gaudencio, però estic segur que ho portaria marcat per tota la vida.
Carles Acózar ha dit…
Badalona: Més alumnes denuncien abusos als Maristes del Champagnat
http://noticies.sirius.cat/2011_04_28_archive.html

Unes 60 persones, en sa majoria exalumnes del Col.legi Marista Champagnat de Badalona, s'han concentrat davant l'escola en la segona protesta convocada per alumnes que van ser víctimes d'abusos sexuals per el "germà" Lucio Zudaire, tot i que entre els concentrats s'han pogur escoltar testimonis que van patir tota mena de violència, tan sexual com pallisses i uns qualificats com anys de tortures físiques i psicològiques durant els seus anys a l'escola.

Per veure el vídeo a TV3 clicar:
L’any passat, dos exalumnes –Toni i Màrius- van denunciar que a inicis dels anys 80 van patir abusos per part del religiós a l’escola badalonina. Els Mossos van informar que el cas havia prescrit però els afectats van fer-lo públic a través d’un programa de televisió Cuatro. En Toni i en Màrius es van dirigir a l’alberg del municipi de la vall de Ribes amb una càmera oculta. Allà van exigir al germà Lucio que mostrés penediment pels fets. En el vídeo es mostra com el religiós assumeix els abusos però afirma “que ho té tot oblidat”.

Segons el testimoni de les presumptes víctimes a l’escola badalonina haurien patit vexacions, tocaments i masturbacions. A la concentració de Badalona es va conèixer una tercera víctima i sembla que en podria haver-hi dues més que en aquest cas haurien patit les agressions sexuals a la mateixa casa de colònies de Planoles.
Donat que, com a tants altres casos, el delicte ha prescrit, les víctimes exigeixen que l'abusador sigui excomunicat i expulsat de l'ordre i de l'església catòlica, mentre que la congregació Marista ha emés un comunicat als pares d`'alumnes on s'excusa en la prescripció del delicte per exculpar cap altre responsabilitat d'un abusador durant tres dècades que es declara "net" i sense cap penediment, permetint-se inclús riure-se'n públicament i davant de les seves víctimes.
Últimament el pederasta havia estat traslladat a l'alberg que els maristes tenen a Planoles i pel que han passat milers d'alumnes de tota Catalunya cada any.

Davant l'impunitat d'aquests delictes les víctimes exigeixen un canvi en la legislació que impideixi l'actual situació de centenars de casos amagats o exculpats per la poderosa institució i els seus sectaris.

Entre els presents s'ha remarcat la manca de pares dels actuals alumnes "com si no anés amb ells. És d'una hipocresia immoral", comentaren els presents.

Nombrosos mitjans poc habituals a Badalona han cobert la notícia i una protesta que s'espera no sigui l'última, a part d'altres mesures -com un pleit civil per danys i perjudicis morals-, donat que altres noves víctimes d'altres germans, con Simón i Gaudencio, s'han afegit al grup inicial.

En aquests grups de facebook hom es pot afegir a denunciar la seva experiència:
http://www.facebook.com/home.php?sk=group_215629001795890
http://www.facebook.com/event.php?eid=215709781788183
Carles Acózar ha dit…
Badalona: Germà Marista Lucio Zudaire, exercint d'abusador sense penediment i "sentint-se net" del que ell va embrutar
http://noticies.sirius.cat/2011_04_22_archive.html

Qui escriu publicà al seu bloc la seva desagradable experiència en els Germans Maristes de Badalona amb el "germà" Gaudencio, enmig de les denúncies internacionals sobre abusos per membres de l'església catòlica per tots els punts del globus, des dels Estats Units fins a Xile, i des d'Àustria o Alemanya fins a Itàlia i Espanya. No obstant això, Sírius ja es va fer ressò de l'estranyesa que a Europa causava el silenci sobre els mateixos individus que havien abusat durant anys dels seus alumnes i que-curiosament-només durant el seu pas per Espanya no havien estat denunciats. Amb una excepció, la d'un alumne alemany dels jesuïtes que denunciava la seva terrible vivència en aquest centre "exemplar".

Tal hipocresia em va empènyer a explicar la meva experiència i la d'algun altre conegut, molt més desafortunat. Tot i que, per a un crio de 13 anys que tot ho absorbeix, aquell glop va marcar -òbviament- un abans i després en la credulitat i el naixement d'una actitud crítica amb alló fins llavors tolerat com creences i des de llavors vist clarament com engany, manipulació, mentida i falsedat d'una organització decadent, degradada i plena de vicis i immoralitat.

Ha passat algun temps, sense que pel que sembla succeís res. Però ha succeït. En l'interí, dos exalumnes de l'escola Champagnat es van posar en l'obra de desemmascarar a qui havia abusat d'ells. Ignoro si una cosa va ser conseqüència o fruit de l'altra, en tot cas, la meva solidaritat amb els valents que, tot i el poder d'aquestes institucions en aquest país que mai va deixar de ser nazionalcatólic, s'enfronten a la seva corrupció públicament.

Per al passat dimarts un grup d'exalumnes convocà una manifestació davant l'escola, exigint: "Donar a conèixer els casos d'abusos sexuals comesos per l'Hno Lucio Zudaire de la congregació Marista. Demanar explicacions i responsabilitats de el perquè van permetre els seus superiors, coneixent els fets, mantenir-lo com a Director de l'Alberg Marista de Planoles". El proper 28 d'abril, convocada altre manifestació a les 19:00, davant de les portes de l'escola Marista Champagnat de Badalona, C/ Ignasi Iglesias cantonada C/ Dos de Maig.

Sobre aquest "germà" Lucio Zudaire deia en fb la senyora Carmen G. B.: "Fa poc he sabut que el fill d'una amiga va estar abusat als Maristes de Badalona. Ell i altres companys més... d'aixó fa temps, pero ha estat ara que els nois són adults que ho han confessat. El capellà que els va abusar, se sent perdonat i no li fa mal la conciència. Els que eren nens aleshores, encara ara no poden dormir…".

I afegeix: "El nóm del capellà marista és vox populi: Hermano Lucio! Corren videos per internet, videos que possen la pell de gallina en el que dos dels abusats li demanen raons… I ell diu que se sent net, que ja fa molt temps d'aixó, i que Déu el va perdonar. Que sent molt que els nois encara tinguin malsons, pero que ell no!"

I "Don Hilario", director de l'escola privada INSTITUCIÓN ESCOLAR SANTA ROSA de Santa Coloma de Gramenet i que ja és mort, als seixanta, m'acariciava sota les faldilletes mentre jo, innocent, li anava dient la lliçó apresa. Recordo que jo pensava: Quan m'estima el senyor director... Mai vam estar a soles.. Va ser de granadeta quan vaig pensar, "seria cabronàs!".

Entrades populars d'aquest blog

Las más caras máscaras de Mas, de rebajas

Kázaros y cátaros: La historia oculta por las tres religiones del libro

Opus, Pujol, Molins López-Rodó, Millet...

La Solución Final: ¿Verdes o nazis?

Millet 1972: Pujol, Banca y Renta Catalana, BCI...

Las cristianas mentiras sobre la rebelión de los moriscos de las Alpujarras

Druidas, bardos y el alfabeto de los árboles

La pasión, muerte y renacimiento de Attis

Glosario de los dioses latinos: Faba-Mysteriarches

Los tres reyes, los magos y el libro de Set