Assange i l'engranatge de la confusió

Quí és Julian Assange i per a qui treballa? És una pregunta que en aquests moments tothom voldria poder respondre. Agència Sírius -l'últim mono en pressupost i mitjans contra tot quisque- va trobar aquesta foto d'un veterà de Vietnam, mort per càncer de pulmó al 2009, que és un clon de Julian Assange: William Victor Assange (30 May 1945-18 Septembre 2009) "Billy" Assange: "Se'ns ha informat que Billy Assange hauria mort a l'Hospital Mont Druitt el divendres 18 de setembre a causa d'un càncer de pulmó diagnosticat fa poc. Billy va serví a la 2 Platoon, com explorador de la companyia fins a rebre ferides greus en un incident en batalla, el setembre de 1966, i va ser retornat a Austràlia".

"El funeral tingué lloc a les 12:00 hores del divendres 25 de setembre de 2009, al Castlebrook Memorial Park a Rouse Hill, NSW, li sobreviuen la seva esposa, Lynette i les seves tres filles".

De Julian no se sap més que el que ell ha dit: Nascut el 1971 a Townsville, Queensland, pel que hauria de tenir 39 anys -l'article és del 2010-, i no els cabells blancs com ja té, més propis d'un adult de 50 ó 60 anys, tot i que molt ben cuidat, o retocat, sens dubte.

SIPRnet, la xarxa secreta dels EUA d'on procedeixen els documents filtrats


Els prop de 250.000 cables diplomàtics d'EUA que ha publicat Wikileaks procedeixen d'SIPRnet, una xarxa de comunicacions suposadament secreta que utilitza el Pentàgon i a la qual tenen accés més de dos milions de persones.

En la seva gran majoria els documents filtrats avui porten la identificació com a "SipDis" -l'acrònim de les paraules en anglès "distribució per SIPRnet"-. SIPRnet és l'acrònim que correspon a la Xarxa Secreta de Protocol d'Encaminament per Internet.

La SIPRnet, segons els diaris, es va dissenyar per resoldre un problema que afectava a totes les grans burocràcies: Distribuir de manera secreta informació confidencial entre molts funcionaris que poden estar en diferents parts del món.

Per això el Pentàgon, que també va tenir un paper seminal en la gestació d'Internet, va crear una xarxa cibernètica paral.lela manejada pels militars.

Des dels atacs "terroristes" contra EUA el setembre de 2001 -que segons l'expresident d'Itàlia Francesco Cossiga tothom sabia havien estats organitzats per la CIA i el MOSSAD- un nombre creixent de missions diplomàtiques i altres agències nord-americanes s'han connectat a aquesta xarxa que ja havien estès les Forces Armades.

Els documents mostren que el 2002 havia 125 ambaixades connectades amb SIPRnet, i tres anys més tard havia 180. El Departament d'Estat ha recorregut cada vegada més a la designació de SipDis per a molts dels seus despatxos i intercanvis amb ambaixades, oficines consulars i altres missions diplomàtiques, de manera que més i més missatges civils han anat a donar a la SIPRnet militar.

D'aquesta manera, qualsevol funcionari militar que tingui autorització per accedir a la informació que circula a la SIPRnet pot donar un cop d'ull als documents del Departament d'Estat que són, suposadament, de naturalesa diplomàtica i civil.

Ningú sap amb exactitud quantes persones tenen autorització o permís per accedir a diferents nivells de secret en la informació governamental, però es calcula que són milions de persones.

Ja el 1993, fins i tot abans que existís aquesta xarxa, la Contraloría General de la Nació -l'agència del Congrés que prepara informes a petició dels legisladors-, indicava que hi havia més de tres milions de persones amb diferents nivells de "security clearance".

En l'última dècada, segons la mateixa agència, hi ha hagut un increment notable en el nombre de persones a les quals se'ls ha atorgat una "autorització de seguretat", i això inclou des de militars a empleats civils del govern, a més dels "contractistes privats" -com Blackwater- que proveeixen serveis al Govern.

Wikileaks, el Pentàgon i el filtre dels "mitjans independents"

Eduardo Febbro, Paris: Segons es desprèn dels relats oferts per periodistes de The New York Times, El País, Le Monde, Der Spiegel i The Guardian, les cinc publicacions es van posar d'acord entre elles abans de fer públic el contingut de la informació, van arribar a una mena de pacte amb el portal WikiLeaks i, abans de publicar els documents, van advertir al Departament d'Estat.

En suma, contràriament al que ha passat en altres ocasions amb aquest portal d'informacions confidencials, aquest cop el contingut difós ha estat prefiltrat pels cinc diaris i fins i tot remès a l'administració nord-americana. En un xat amb els seus lectors, Javier Moreno, director d'El País, diu: "No hem arribat a cap tipus d'acord amb el govern dels EUA, a qui, no obstant això, sí que es va informar amb caràcter previ. També a l'Ambaixada dels Estats Units a Espanya".

Sylvie Kauffmann, directora de la redacció de Le Monde, va avançar que els cinc diaris van intercanviar "moltes informacions, anàlisi i peritatges" i es van posar "d'acord al voltant d'un programa de publicació". La mateixa font va explicar que el grup dels cinc va arribar a un acord sobre la publicació dels memoràndums i que "són aquests memos, corregits per nosaltres, els que WikiLeaks va posar a Internet". Marcel Rosenbach, periodista al Der Spiegel, aporta alguns detalls suplementaris sobre aquesta curiosa aventura de periodisme de refregits lliurats per una font i difosos per altres després d'un estricte control.

Rosenbach va explicar que "tots els diaris concernits van analitzar el material independentment els uns dels altres". No obstant això, Sylvie Kauffmann, del vespertí Le Monde, va informar de reunions entre els rotatius, la majoria de les quals van tenir lloc a Londres per a un treball que, i així ho requereix el periodista de Der Spiegel, es va dur a terme "durant diversos mesos".

La directora de la redacció de Le Monde va aclarir que "unes 120 persones" van treballar en aquests documents de manera protegida". En un editorial signat per Sylvie Kauffmann, la periodista escriu: "En comú, els cinc diaris van editar acuradament els textos bruts utilitzats per retirar tots els noms i indicis que sent divulgats podien comportar riscos per a les persones físiques. Le Monde també va oferir als responsables nord-americans expressar els seus punts de vista a les nostres columnes".

D'aquestes justificacions es desprèn una altra evidència: Els cinc diaris van actuar com a veritables agents de comunicació del Departament d'Estat. Van fer el treball de neteja en lloc dels serveis de Hillary Clinton. En resum, en nom de la llibertat d'expressió i tots els bells arguments, The New York Times, Der Spiegel, El País, Le Monde i The Guardian van publicar el que només ells van jutjar convenient, van esborrar els noms que ells van considerar oportuns i, abans de fer tot l'assumpte públic, van consultar amb els representants del Departament d'Estat.

Foto: Assange -no es Ho Chi Min- con unos supuestos 48 años de edad, en el momento de su detención en la embajada de Ecuador en Londres (Abril, 2019).

La responsable de la redacció de Le Monde compte per exemple que "vam tenir entrevistes cortesos i civilitzades" amb les respectives ambaixades nord-americanes. Després, en l'editorial, escriu: "The New York Times va informar a les autoritats nord-americanes sobre els telegrames que comptava utilitzar i els va proposar que li presentessin les preocupacions que podrien tenir en matèria de seguretat".

Pel que sembla, WikiLeaks només té confiança en els grans mitjans de comunicació d'un grapat de països. La resta del planeta, concernit pel seu material, va quedar exclòs. Resulta, però, una mica hipòcrita constatar que aquests cinc representants de la llibertat d'expressió i de la democràcia van treballar estretament amb els poders davant els quals, per naturalesa, tenen una altra missió: Assetjar allà on la mentida posa en perill la vida humana, allà on la mentida i la manipulació van en contra del bé comú.

L'últim a assabentar-se va ser, al final, el lector, que paga pel diari. Le Monde relata per exemple que "els representants del Departament d'Estat van prendre contacte en els últims dies amb nombrosos governs estrangers per prevenir-los de les revelacions i alertar davant de qualsevol impacte negatiu".

En resposta a una pregunta que li fa un lector sobre si es va prendre en compte la "raó d'Estat" abans de publicar els documents, Javier Moreno, el director d'El País, respon així: "Sí. Però ha de primar el dret dels ciutadans a disposar d'informació veraç i rellevant sobre assumptes públics d'interès general. Els diaris tenim moltes obligacions. Entre elles no es troba la de protegir als governs, i al poder en general, de situacions compromeses".

No obstant això, tot l'operatiu de la banda informativa dels cinc i el seu associat de les ombres, WikiLeaks, tendeix a demostrar el contrari.

C.A.G.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Las más caras máscaras de Mas, de rebajas

La Solución Final: ¿Verdes o nazis?

Opus, Pujol, Molins López-Rodó, Millet...

Millet 1972: Pujol, Banca y Renta Catalana, BCI...

Kázaros y cátaros: La historia oculta por las tres religiones del libro

Glosario de los dioses latinos: Faba-Mysteriarches

Las cristianas mentiras sobre la rebelión de los moriscos de las Alpujarras

La pasión, muerte y renacimiento de Attis

Glosario de los Dioses Latinos y otros contemporáneos: Abelio-Buzyges

Quim?: Ah! Joaquim Molins Amat, el del Majestic!