Amic, el corb i el brau a la nit més llarga
Diuen les "legenda" ("que s'han de llegir") que, fa milers d'anys, un noi, amb la sagrada tasca de pastor de toros i vaques, que el feia tabú -intocable- pels seus propis familiars i amics fins que sols a una distància de cent metres s'el podia parlar, va veure que el poble pasava fam i moria de fred i de gana.
Ell tenia al seu abast tota la llet i la carn dels animals, destinats als holocaustes prescrits als llibres "del coneixement" dels sacerdots, però sols ells, shamans, kams i brahmans de la tribu, els que deien que feien ploure o sortir el sol, tenien dret a aprofitar-se'n. Així doncs, la major part de la llet de las vaques munyides es dedicava a fer mantega, que després cremaven en els seus rituals als deus del cel, de la terra i dels sis costats del món.
El nóm del noi no el sabem de ben segur, encara que Amic (sanscrit: mithram), és com s'el coneix arreu el món avui dia. I veureu perquè.
Amic o Mitram, com més ho agradi, compartia el patiment del poble tant com rebutjava la cobdícia dels barriguts i mentiders sacerdots i, astut com era, va planejar alimentar la gent. Així, en una cova prop del camí dels prats i, quan les vaques deslletaven als nous vedells, ell amagà una vedella a la cova, alimentant-la amb llet munyida i amb herbes del camp, especialment el trèbol, que no és sembrat ni té amo i nodreix les ovelles i les persones.
Per evitar que ses petjades indiquessin el camí de la cova a algú, Amic anava cap a ella sempre caminant cap enrera i fent que també la vaca deixès així unes emprentes que ningú podia compendre, i, si la vedelleta era petita, la carregava sobre les espatlles (Meithras bosforos).
Quan les eugues van tenir poltres, Amic va escollir el més robust i l'amagà junt amb la vedella més grossa, i un corb, al que des de petit alimentava del formatge que ell feia i que bebia del seu bol de llet, guaitava que els animals no sortissin de la cova ni de que cap mosca els destorbès. A més, Amic podia sentir els seus gralls d'advertència si cap perill els amoinava.
I la nit més temuda de l'any, aquella en que el sol és una llum d'espelma entre núvols i boires, i quan les estrictes lleis dels sacerdots obligaven a apagar tots els focs i pasar-la a les fosques i amb el fred "dels primers dies, quan no hi havia foc i els humans eren com bèsties, sense reis ni deus, abans encara que la lluna fos feta", Amic va concloure el seu pla.
Com molts sabeu, el corb pot viure tants anys com un home i, ben ensinistrat, pot fer coses sorprenents, com repetir paraules humanes. Amic era pacient i el va ensenyar a dir el seu nóm i grallar de forma que de lluny se l'entenia. I quan la nit es feu fosca l'envià pel poble cridant per totes les finestres: "Amics, veniu!, Amics, veniu!", amb el que tots els afamats i insomnes vilatans acabaren sortint a veure qui els cridava.
Des de lluny, Amic, dalt una penya on tothom podia veure'l, aixecà i baixà una torxa encesa, que en mig de la negror tothom veié i anà seguint, darrera el corb que no deixava de cridar: "Amics, veniu!, Amics, veniu!".
Quan, seguint les llums de la bengala, arribaren els balbs vilatans a la cova, Amic els feu entrar i davant els seus ulls gebrats i els cossos tremolencs, va treure el bol de llet i va fer que tots s'el pasaren i begueren, omplint-lo cada cop de sa galleda de munyir.
Llavors els digué: "Ara us ensenyaré com fer foc sense que l'hagueu de pagar quan demà aneu als sacerdots".
I és que els sacerdots, com en els temps atavics de que parlava el llibre, feien el foc amb un pal de fusta que restregaven contra un altre (llat. terebrare), i afegien sobre la llenya quan s'encenia palla fins aconseguir una flama viva. A continuació la flama es portava a un tripode sobre l'altar del foc, on romandria sota atenció del sacerdots o les vestals dia i nit per a que mai s'apaguès. Aquell ritus per fer el foc era tan antic que ja la gent l'havia oblidat, acostumada als temps en que tot aquella nit era gran festa, doncs tot era de tots, ningú no pasava mai gana i no hi havien sacerdots ni reis, en els vells temps d'or dels homes.
Però des de feia ja molts anys el secret del foc només era conegut entre els sacerdots i les vestals. I si hom volia encendre el foc, havia per força d'anar al temple per rebre'l, després de portar l'ofrena corresponent, que cada any era més i més gran, fins que molts ja no podien pagar-la, i havien de passar l'hivern patint i morint-se de fred i de gana.
Però entre els guerrers i els caçadors hi havien costums molt antigues i ben guardades que passaven de boca a orella i també guardades als llibres secrets, que Amic, tan espabilat com era, va arribar a coneixer bé. Car, per a ser vaquer sagrat (sans. gaupati: 'protector de les vaques'), hi havia que aprendre molt i, com els brahmans i escribes, saber llegir i portar els comptes de les vaques, braus i vedells.
I aquest secret del foc és el que els hi va ensenyar als llauradors i pastors aquella nit, mentre al cel el gegant Orió lluitava amb el brau d'ull roig, amb la promesa de repetir-ho cada any aquella nit allà on fossin, per alliberar el món de l'esclavatge i la tirania de l'ignorància.
Amic prengué un pedra foguera de sílex i colpejà amb ella la daga d'acer per defensar-se de llops i feres, fins que guspirejaren espurnes, agafant el foc a la palla i fent-hi aviat una flama alegre que omplí els cors i els cossos de joia i calor. Però, per no fer molt de fum i flames que els poguessin descobrir, Amic, en contes de llenya, que també era cara al mercat doncs es tenia d'anar a cercar molt llunt de la ciutat, cremà les bonyigues seques de la vaca i el cavall, ensenyant-los així a sobreviure sense haver de pagar amb monedes.
I bebent la llet calenta s'escalfaren i els encomanà Amic que anesin a cercar budells dels xais sacrificats, que els sacerdots rebutjaven a l'escorxar les ofrenes als deus i donaven a menjar als porcs, mentre d'altres portaven de ses cases fruits secs, pinyons i la poca farina que els hi quedava de les espigues abandonades als camps pels amos després de les collites de l'estiu.
Un cop tots reunits, Amic feu una massa amb la farina de blat, d'ordi i de civada, de castanyes, anous i pinyons i prengué llavors la daga fent un petit tall a la vena del coll del brau primer i del cavall després, recollint la sang dins una copa i mesclant-la amb la massa de farines va anar omplint el budell i rellenant-lo amb el farciment. Tapà després les ferides dels animals amb fang per a que guarissin bé, i va posar la butifarra sobre el foc embolicant-la entorn el venable (llat. obelos) fins que va quedar ben torradeta. Tallà després tants troços com amics i familiars hi havia i els repartí entre tots. Així aquella nit, la més llarga i temuda de l'any, no va ser de gana i por ans de festa i joia, mentre les tortes de pa i les morcilles cremaven lentament sobre el foc de caca de vaca. I així passaren la fosca nit contents, calents, menjant morcilles i bebent llet.
Esperaren llavors fins quan els caps dels cavalls del carro solar van mostrar ses crineres brillants per l'orient i, mentre els sacerdots i els seus guardies encara dormien, ben farcits i embriagats pel soma, la seva beguda sagrada embriagant, i les ofrenes del poble "als deus", que sols ells compartien amb les invisibles divinitats, van agafar pals i feren torxes, i marxaren en silenci cap el temple del rei i els sacerdots, i prengueren foc arreu per on podien.
I de lluny ho miraren i sentien els crits dels sacerdots que fugien aterrats i del mateix rei desesperat que preguntava tots qui era l'enemic que els atacava i se sentí des del cel el corb volant que grallava, voltejant sobre el foc: "Amics, veniu! Amics, veniu!"...
Carles Acózar i Gómez
23/12/10
Mitra y mithraismo en Roma
Fue el emperador Aureliano quien instituyó la antigua fiesta, védica e irania, del nacimiento del niño sol, Mitra, el 25 de diciembre en Roma cuando, en el 274 dne., hizo construir un grandioso templo al sol y se proclamó su Sacerdote Supremo. “El epíteto de Mitra: Sol Invictus, sol invencible, pasó a la titulatura imperial, y una inscripción oficial de la época de Diocleciano muestra que entonces este dios se convirtió en el patrono del Imperio. Asimismo fue la época en que se afirmó con más fuerza, y con el apoyo del poder, la tendencia al sincretismo”. También el emperador tracio Maximino, s. III, grabó en sus monedas el saludo mitraico Sole Deo Invicto ("al sol, dios invencible").
Meithras (365 en gematría) tauréktonos -"rico en toros" (sans. sugu. Gr. pous) y no tauróctonos/Mithras y el toro. Roma – Mithraeum bajo la basílica de S.Stefano Rotondo
Meithras en las Hispanias
La presencia del mithraismo en las Hispanias está fírmemente comprobada por el hallazgo de bajorelieves de la taurobolia, de Cautes y Cautópates o del Niño Sol nacido de una piedra matriz, petra generix y numerosos mithraea y spelunca. También se han hallado androcéfalos y leontocéfalos envueltos en la serpiente Abraxas o Abrasax (365), Iaó como demiurgo o dios creador en su forma de Hades, Iaó Ialdabaoz, Seúese o Caúlacaú, es decir, el Sol Invicto en su faz más secreta y temible, nocturna en el día, invernal en el año, luna nueva en el mes, sábado en la semana.
També molt recomanable i no sols pels gironins! Un treball molt ben documentat sobre els nostres mites:
LA CIUDAD DE GERION
Una aproximación a la fundación mítica, proyecto de ciudad y composición urbana de la ciudad de Girona.
Josep M. GRÀCIA
Comentaris