El Colomí Missatger

Opinió política, mitologia i història de les religions

Amic i el corb a la nit més llarga


Diuen les "legenda" ("que s'han de llegir") que, fa milers d'anys, un noi, amb la sagrada tasca de pastor de toros i vaques, que el feia tabú -intocable- pels seus propis familiars i amics fins que sols a una distància de cent metres s'el podia parlar, va veure que el poble pasava fam i moria de fred i de gana.

Ell tenia al seu abast tota la llet i la carn dels animals, destinats als holocaustes prescrits als llibres "del coneixement" dels sacerdots, però sols ells, shamans, kams i brahmans de la tribu, els que deien que feien ploure o sortir el sol, tenien dret a aprofitar-se'n. Així doncs, la major part de la llet de las vaques munyides es dedicava a fer mantega, que després cremaven en els seus rituals als deus del cel, de la terra i dels sis costats del món.

El nóm del noi no el sabem, encara que Amic (sanscrit: mithram), és com s'el coneix arreu el món avui dia.

I veureu perquè.

Amic o Mitram, com més ho agradi, compartia el patiment del poble tant com rebutjava la cobdícia dels barriguts i mentiders sacerdots i, astut com era, va planejar alimentar la gent. Així, en una cova prop del camí dels prats i, quan les vaques deslletaven als nous badells, ell amagà una badella a la cova, alimentant-la amb llet munyida i amb herbes del camp, especialment el trèbol, que no és sembrat ni té amo i nodreix les ovelles i les persones.

Per evitar que ses petjades indiquessin el camí de la cova a algú, Amic anava cap a ella sempre caminant d'esquenes, i amb la badelleta a les espatlles (Meithras bosforos).

Quan les eugues van tenir poltres, Amic va escollir el més robust i l'amagà junt amb la badella més grossa, i un corb, al que des de petit alimentava del formatge que ell feia i que bebia del seu bol de llet, guaitava que els animals no sortissin de la cova ni de que cap mosca els destorbès. A més, Amic podia sentir els seus gralls d'advertència si cap perill els amoinava.

I la nit més temuda de l'any, aquella en que el sol és una llum d'espelma entre núvols i boires, i quan les estrictes lleis dels sacerdots obligaven a apagar tots els focs i pasar-la a les fosques i amb el fred "dels primers dies, quan no hi havia foc i els humans eren com bèsties, sense reis ni deus, abans encara que la lluna fos feta", Amic va concloure el seu pla.

Com molts sabeu, el corb pot viure tants anys com un home i, ben ensinistrat, potn fer coses sorprenents, com repetir paraules humanes. Amic era pacient i el va ensenyar a dir el seu nóm i grallar de forma que de lluny se l'entenia. I quan la nit es feu fosca l'envià pel poble cridant per totes les finestres: "Amics, veniu!, Amics, veniu!", amb el que tots els afamats i insomnes vilatans acabaren sortint a veure qui els cridava.


Des de lluny, Amic, dalt una penya on tothom podia veure'l, aixecà i baixà una torxa encesa, que en mig de la negror tothom veié i anà seguint, darrera el corb que no deixava de cridar: "Amics, veniu!, Amics, veniu!".

Quan, seguint les llums de la bengala, arribaren els balbs vilatans a la cova, Amic els feu entrar i davant els seus ulls gebrats i els cossos tremolencs, va treure el bol de llet i va fer que tots s'el pasaren i begueren, omplint-lo cada cop de sa galleda de munyir.

Llavors els digué: "Ara us ensenyaré com fer foc sense que l'hagueu de pagar quan demà aneu als sacerdots".

I és que els sacerdots, com en els temps atavics de que parlava el llibre, feien el foc amb un pal de fusta que restregaven contra un altre, i afegint després palla fins aconseguir una flama viva. A continuació s'encenia amb la flama un tripode sobre l'altar, on romandria sota atenció del sacerdots dia i nit per a que mai s'apaguès. Aquell ritus per fer el foc era tan antic que ja la gent l'havia oblidat, acostumada als temps en que tot aquella nit era gran festa, doncs tot era de tots, ningú no pasava mai gana i no hi havien sacerdots ni reis.

Des de feia ja molts anys el secret del foc només era conegut entre els sacerdots. I si hom volia encendre el foc, havia per força d'anar al temple per rebre'l, després de portar l'ofrena corresponent, que cada any era més i més gran, fins que molts ja no podien pagar-la, i havien de passar l'hivern patint i morint-se de fred i de gana.

Però entre els guerrers i els caçadors hi havien costums molt antigues i ben guardades als llibres, que Amic, tan espabilat com era, va arribar a coneixer. Car, per a ser vaquer sagrat, hi havia que aprendre molt i, com els sacerdots, saber llegir i portar els comptes de les vaques, braus i badells.

I això és el que els hi va ensenyar als llauradors i pastors aquella nit, mentre al cel el gegant Orió lluitava amb el brau d'ull roig.

Amic prengué un pedra foguera i colpejà amb ella la daga d'acer per defensar-se de llops i feres, fins que guspirejaren espurnes, agafant el foc a la palla i fent-hi aviat una flama alegre que omplí els cors i els cossos de joia i calor.

Però, per no fer molt de fum i flames que els poguessin descobrir, Amic, en contes de llenya, cremà les bonyigues seques de la vaca i el cavall.

I bebent la llet calenta s'escalfaren i els encomanà Amic que anesin a cercar budells dels txais sacrificats, que els sacerdots rebutjaven a l'escortxar les ofrenes als deus, mentre d'altres portaven de ses cases fruits secs, pinyons i la poca farina que els hi quedava.

Un cop tots reunits, Amic feu un farcit amb la farina, castanyes i pinyons, prengué llavors la daga i feu un petit tall al coll del brau primer i del cavall després, recollint la sang dins el budell i rellenant tots els buits del farciment. Tapà després les ferides amb fang per a que guarissin bé, i va posar la butifarra al foc lligant-la a troços iguals amb branquetes de farigola, i enrollant-la sobre una safata de vímet trenat que es cremà lentament sobre el foc de bonyigues seques.

I passaren la llarga nit contents, calents, menjant morcilles i bebent llet.

Esperà llavors fins quan els caps dels cavalls del carro solar van mostrar ses crineres brillants per l'orient i, mentre els sacerdots dormien, ben farcits i embriagats pel soma, la beguda sagrada, i les ofrenes "als deus", que sols ells compartien amb les invisibles divinitats, van agafar pals i feren torxes, marxaren en silenci cap el temple del rei i els sacerdots, i prengueren foc arreu per on podien.

I de lluny ho miraven i sentien els crits dels sacerdots i del rei que preguntaven qui era qui els atacava i se sentí el corb que cridava, voltejant sobre el fum: "Amics, veniu! Amics, veniu!"...

Etiquetes de comentaris: ,



Archivo