El Colomí Missatger

Opinió política, mitologia i història de les religions

Denominadors comuns en feixismes o plutocràcies





Davant sistemes polítics i cultures diverses no és fàcil, aparentment, analitzar i concloure el grau democràtic o antidemocràtic resultant d'una societat concreta. Però hi ha elements determinants per aclarir l'anàlisi, que intentaré simplificar, a la recerca del denominador comú en tots els règims plutocràtics, és a dir, feixistes.

Doncs el feixisme, abans que res, suposa una aliança dels poders fàctics de l'estat, dominats per elements d'una mateixa família o, comunament, d'un clan, ètnia o d'una mateixa classe social (aristocràcia, oligarquia o plutocràcia) sobre les altres classes o grups. I aquesta oligarquia (petit grup) controla els 3 poders executius de l'estat: El civil: - amb les seves aparents divisions entre executiu, legislatiu i judicial-; l'ideològic o doctrinal (eclesiàstic); i el repressiu o militar, sigui exèrcit o policia.

Així, amb tots els asos a la mà, la classe plutocràtica, propietària de la terra, l'estat i el capital: Legisla, governa i administra amb l'únic objectiu del seu benefici propi i particular, personal, de grup o de classe.

Les proves són evidents, tant a nivell local com global. A les ciutats, l'escala fonamental del sistema amb la família, la mateixa dreta oligàrquica que controlava tot en el feixisme -franquista, monàrquic o republicà- acapara encara més terres, més indústria, el comerç des del producte d'origen fins a la venda al detall, i l'administració, ja directament o a través de serfs submisos amb sous del estil Buenaventura Muñoz, psc, pp, psoe i ciu companya, directament hereus del feixisme generacional.

Ja vam publicar dades concretes sobre els molts alts sous que cobren els Montilla, alcaldes, regidors, assessors que mai estan i res encerten, i cohort de endollats a dit, sumats als de les seves senyores "alliberades" que-com el déu que els remena- gaudeixen d'ubiqüitat i es permeten-amb els seus cervells preclars i un altíssim nivell intel·lectual i acadèmic- estar en quinze llocs i cobrar, "llògicament", altres tants sous mensuals, per la sola presència -o absència justificada- una hora al mes, o al semestre!

I sense problemes per compatibilitzar-ho amb uns quants càrrecs en consells d'administració -públics i privats, tots són d'ells-, amb els seus emoluments corresponents... Faltaria!

I si això era evident en la classe política feixista, l'aliança amb els altres poders és forçosa i necessària per a sostenir-la. En primer lloc, en tot feixisme, l'educació o, millor dit, l'educastració, és fonamental. L'educació pública ha d'estar en mans d'una institució rígida i jerarquitzada radicalment que adoctrini, descerebri i castri psíquica i mentalment, domini voluntats i inquietuds i, en comptes d'encoratjar la recerca de respostes, respongui a tot amb dogmes inamovibles, mentides imposades a sang i apartheid i tot un món de bestieses, mentides i incoherències a acceptar obligatòria i irracionalment per així ser considerat "un d'ells" i optar, potser, a un sou fix i un treball immoral i indecent: d'inepte entxufat.

A partir d'aquí, és fàcil escoltar doctors mentiders (amb jaquetes, corbates i arguments de lloro), advocats de secà i magistrats del moviment nacional dient el contrari avui que ahir i sostenint-la sense "enmendalla", amb el suport de tota la "societat", la seva societat, la de l'oligarquia i els seus servents.

I si l'església-sigui budista, catòlica, musulmana o luterana- és fonamental en el procés de selecció, entre esclaus submisos disposats a tot per la pasta i els que posen la veritat i l'ètica davant del suborn, no ho és menys, per garantir la impunitat de classe a l'oligarquia, que l'aparell legislatiu i el judicial pertanyin a la seva mateixa i exclusiva classe.

Per això parlar de jutges "progressistes" és un insult a Plató i la intel.ligència. Doncs, llevat que comparem Pinochet amb Hitler, dir que un és progressista és una neciesa i una bestiesa clàssica dins l'estupidesa política espanyola. Com dir que el PSOE-PSC i altres senyorets són d'esquerres, comparant-los, clar, amb els nazis del PP, CiU, PNB, etc.

Si es compara amb el PS francès, a quina distància a la dreta queda el PSOE?
I comparat amb IU -a la qual tants comunistes llibertaris, anarquistes i "vivalavirgen" acusen de beata, pactista i moderada-, en quin remot lloc de la dreta espacial i política queden els Bono, Montilla, Salgado, Fernández, Alonso... A l'extrema dreta bolivariana? En el més caspós i demagògic feixisme de la CEDA? Amb el lerruxisme provincià, hipòcrita i puteril?

I si apliquem aquesta anàlisi a la Filipines -católicoanimista i matamusulmans- amb les seves dinasties de corruptes beati (Aquino, Matapagal...), Iran amb els seus aiatol·làs folrats de comptes a l'estranger i de terres i soferts esclaus xiïtes a l'interior; Índia i els seus maharajàs, el seu amo de Arcelomittal i les seves castes; Tailàndia, Birmània o Indonèsia, amb els seus reietons i el seu budisme de resignació fins a la pròxima reencarnació, si tens sort: No hi ha cap diferència, més que les aparences, amb les dictadures centre o sud-americanes i seus xamans catòlics, Polònia i els seus feixistes a sou del Vaticà, l'Irlanda dels pederastes i protectors o Grècia i els seus Karamanlis i Papandreus repartint-se la tallada des que a Pèricles, per coses d'estrangeria!, el van enviar a la porra.

Grècia, aquest país que diuen miserable, té la despesa militar més alta de la UE, ja que "ha de defensar" els seus popes, els més grans propietaris de terra i capital del país i exempts d'impostos -els sona familiar?-, i la seva obsoleta i anacrònica oligàrquia teocràtica, de l'enemic turc i la mitja lluna, com l'última Constantinoble o, millor, com una Medea assassinant als seus propis fills pels consells de qui, més que amic o soci, és un rival i un depredador carronyer.

Igual, més o menys, va morir Hèrcules en mans de Deianira, traïts tots dos per la perversitat de la cobdícia il·limitada, la criminalitat institucionalitzada, la tirania de les plutocràcies genocides: El feixisme amb qualsevol de les seves infinites màscares. No els importa el preu de les coses: Sempre les paguen altres, mai les paguen ells.

I aquest detall, tan nimi, el de qui paga i qui es beneficia, sempre, en un sistema o conjunt social, és la prova del nou del feixisme, govern dels rics o plutocràcia, antiga aristocrácia o tiranía en altres espai-temps... tan propers!



I la més autèntica, la coral obrera:



Archivo